Els que mai no moren del tot. Hi ha una cerimònia, anunciada i comunicada entre amics i coneguts que ens reuneix a molts a l´entorn de les restes mortuòries de l´amic o amiga difunt. I resem. Resem amb les oracions conegudes de sempre o amb el record de les paraules amb l´amic o la seva imatge que ens acompanyarà tota la vida. I aquests records es classifiquen i diria que es fan eterns a mesura que s´apleguen entorn de determinades vivències més o menys extensives a gairebé tothom o només a determinades persones o circumstàncies: de l´escola, dels estudis, de veïnatge, del servei militar, de la feina, dels negocis, d´aficions comunes, de l´estueig… Avui, hem enterrat el Jordi . Gairebé tota una vida d´amistat. Si us dic els cognoms i sou un poc cinòfols, Vall i Escriu us recordaran uns Premis Ciutat de Barcelona de Cinematografia d´uns seixanta anys enrere o potser més i tot. O aquelles Festes Majors catalanes i en català en el poblet francès de la Tor del Querol, i les seves pel.lícules històriques, i la seva important obra pictòrica… Les dues Olgues de la seva vida, la dona i la filla, viuen de ple el dolor per la pèrdua del Jordi. Que Déu els doni, a elles i als amics que mai no moren, allò que el poeta demanava per a una altra vida: “Sia´m la mort una major naixença”!

martiolaya