BLOCDENOTES

Rellotges i calendaris són uns ginys i documentació precisa que agrupen estols d´hores i de díes fins a formar unitats de setmanes, o de mesos (52 en un any i 12 en dotze mesos). Per tal d´aconseguir números rodons, s´afegeix un any cada quatre (any bisiest) i encara sobren – o falten!- uns mintutets que sumen una hora sencera, els savis especialistes ho expliquen i no els fa res privar-nos de temps que ja havem viscut. I és que això de calcular el dia i l´hora que som, conrariament al que sembla,  és força  capriciós. No entraré a parlar de calendaris àrabs o xinesos i menys del com i el per què alguns tenen nom de bestiola; però tampoc farè l´orni en altres complicacions més casolanes: en un llibre-costumari l´autor ja ho adverteix: “…el càlcul del temps ha sofert moltes variacions des que l´home, sentint l´afany de superar-se, començà a experimentar l´inquietud d´explicar el què i el perquè de tot allò que l´envoltave i va mesurar i distribuïr el temps que d´acord amb les seves necessitats, caçadores primer, pastorals després i pageses més tard…”. M´he aturat a pensar-hi ua miqueta: enguany una emissora catalana de TV ha començat a comptar l´any nou amb un seguit de brometes de mal gust, paraulotes i broma grassa. S´hauríen pogut amagar una horeta a la mànega i fe com si no hagués existit mai. Tot això que hauríem sortit guanyant”.

martiolaya

No és novetat ni és profecia. I si a cal fuster hi ha novetat podria ser cosa d´immigrats de l´Europa més antiga o d´intercontinentals de tots colors. El pas dels anys s´escau sempre, amb més o menys fred, en esdevenir l´equinocci d´hivern. Amb tot, entenc que per molt que volguèssim –que volguessin els que els  toca manar- no aconseguiríen secularitzar del tot les festes motejant  les de la Mare de Déu de la Mercé com si fos la veïna del tercer, Mercè a seques; o potser amb el temps també dir “la Laia”, en lloc de Santa Eulàlia, pot semblar más col·loquial i divertit  que evocar una santeta amb casa oberta en  forma d´ermita frec a frec de la catedral. I penso que per molt que alguns frisin, al cap i a la fi toparíen amb la tradició que en forma de festes i també de medició del temps, segueix donant els noms de sempre: Nadal, Sant Esteve, Caga-tió, “las uvas” (que tot s´encomana “menys l´hermosura”) que deia la besàvia de la Nuri i ella ha heretat… I les neules i els torrons, “que en són de bons!”, i l´escudella i carn d´olla i el “xampany” de la cançó… I un record pel pare que anava a esquiar a la Molina quan encara no hi havia instal·lacions per fer-ho i que de gran lluïa l´ensenya d´or de la UEC… I si tot plegat us sona com un pinyol pitarresc, és per desitjar-vos l´esperançat cant de joia d´un FELIÇ ANY NOU!

martiolaya