El meu avi, Martí Olaya va morir fa tres dies. Aquest blog el vam començar junts amb molta il·lusió i avui el finalitzo malencòlica però molt feliç de les estones que vam compartir construint-lo. Tot i que fa dies i dies que no hi penjava res, avui penjo el darrer article que va escriure pocs dies abans de deixar-nos i que es va publicar el dia abans de la seva mort al Diari de Sant Cugat.

Imatge

 

ANYS SUMATS

Heus ací que seguint amb la suma d’anys i les efemèrides sobre festes nadalenques, ens plantem com qui no fa la cosa, a la porta mateix de l’any nou i qui sap, parlo per mi, si serà curta o llarga l’estada al 2014. Darrerament, hi insisteixo, he donat voltes i més voltes a records d’infantesa (aquell balconet del carrer de Galileu de Sants!) i l’arribada, de fa prop de divuit anys, de la meva dona i jo a Sant Cugat. No me n’he sabut estar. Podria dividir en diferents fases de felicitat més o menys marcada, infantesa, escolaritat, estudis superiors, començament de la feina (l’1 de desembre recent va fer setanta dos anys), èpoques de lluita més o menys clandestina i que no acaba mai contra el sistema polític que ens ennuega. I el casament feliç, i les tres filles tan boniques com estudioses, i sis nétes i un nét, i dues besnétes i un besnét. Són anys sumats. Ja no vull recomptar-los. Ni tan sols, amb tot el respecte als amics del Diari de Sant Cugat, voldria no comptar els dígits d’aquest article: potser excepcionalment, es podria arrodonir l’espai convenient amb una vinyeta al·legòrica de l’efemèride i demanar permís als amics de la saga Grau i al director d’aquest diari per plegar d’aquesta llarga i plaent col·laboració iniciada deu fer uns dotze anys. Déu n’hi do. Tanmateix, un dia o altre, les sumes s’aturen i si hi som a temps de dir adéu siau a tothom, millor que millor.

martiolaya