Aiguabarreig blanc-i-blau

La nota diaria en el bloc em fa estalviar anotacions sobre temes a publicar cada quan de celis. Ara, clicant-clicant, escric divuit ratlles, guardo, controlo, deso, publico…i penjo en un no res allò que vull. No deixo apunts en paperots i ho tinc tot endreçat dins de la dòcil, però sovint perversa, maleteta dels “windous” d´or.

Fa pocs díes l´amic Bigordà, home de llarga trajectòria a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona i mossèn estimat, des de sempre, en el nostre clos familiar, complia vuitanta anys. A la Parròquia ho celebraven com ells saben fer-ho. Per molts anys! (A l´Estadi, i veureu per què ho dic, hi havia partit de futbol). A La Vanguàrdia, un article de l´amic comú Josep Martí Gómez parla de futbol des del seu punt de vista blanc-i-blau. És fanàtic de pes. Però aquell dia de la festa no va anar al camp; va preferir acompanyar el mossèn amic. I ho glossava emotivament.

Faig aiguabarreig en un bloc, amb allò que podria omplir un llibre: un “curriculum polític” que sense l´olfacte periodístic de Martí hauria sortit faltat d´objectivitat…la seva felicitació des de les pàgines del seu “Diario de un reportero” en complir jo setanta anys…I Mossèn Bigordà a la nostra ermita de Sant Medir celebrant una mena de cerimònia ecumènica de les nostres Bodes d´Or. I és que tan a la Parròquia com a l´ermita, el pagès sant té els seus feligresos devots, però també l´escalf de la seva “societat civil”, que diria Martí Gómez.

martiolaya

 

El misteri dels Jocs Florals

Novel·la de por? El marro que Mossèn Vivó atribuia als Jocs Florals de Sant Cugat? Sembla que faci una mica de por o de vergonya recordar que vam ser seu d´uns Jocs Florals singulars. I misteriosos. Un simptoma revelador: un pedró marmori per a recordar l´efemèride dels Jocs del 1907,col·locat en el Claustre on va créixer i morir un llorer molt llorejat, ha desaparègut tot d´una. Hom creu que pot estar a ca l´oculista per allò d´unes lletres que ho volíen recordar i no es llegien prou bé; l´efemèride dels Jocs, vull dir, no pas la d´aquell llorer, besnet del que plantà Mossèn Cinto quan es moria d´aborriment a laVicaria de Vinyoles d´Orís, i que allà espera qui el vagi a buscar. Perquè, fem història: els Jocs Florals de Barcelona fóren restaurats l´any 1869 i això implicava el que, en aquells temps, era la cosa més natural del món: l´us de merinyacs i barrets de copa. En relació a tal restauració, una notícia als diaris d´ara sacseja la meva passivitat i les meves ganes de renúnciar a històriques commemoracions. Llegiu, que és de pedró marmori:

A Barcelona, ciutat gran i diuen que ara molt pixada situada a la sortida del túnel (direcció mar), anuncíen que d´aquí a pocs díes commemoraran la restauració dels seus Jocs amb bombos i platerets i una exposició i tot al Museu d´Història. Serà qüestió de buscar un barret de copa per si ens hi conviden. De passada, els ensenyarem pedres i fotos del nostre misteri jocfloralesc. Dixi.

 

Jocs Florals de Sant Cugat

Immediatesa i passat. Avui (el bloc de notes exulta) en compleix cinquanta l´alcalde de Sant Cugat. Per mols anys ! I avui fa 101 anys i vint díes de la celebració dels històrics Jocs Florals del poble: 9 de setembre de 1907. Vull penjar altre cop la nova en el fil tecno del bloc: a les tres de la tarda, una gernació endiumenjada esperava que obrissin les portes del Monestir . L´acte començava a les quatre i a poc més de les tres ja obríen. Famílies del poble i estiuejants van tenír convidats a taula. Fonda i cases de menjars estaven a vessar. La Reina de la Festa fou una vallesana “d´uns 80 anys” que es deia Eulària Valls i Fayol, “vestida a l´antiga usança de la comarca”. Es van presentar al certàmen 314 treballs i s´atorgaren premis a escriptors de renom, entre ells moltes dones; es va premiar un llibre sobre història de Sant Cugat on encara hi beuen afamats i doctes historiadors i un tafaner per compte propi. La “Companyia del Ferrocarril” atorgava un premi al poema “Balada del tren”, d´un jove Josep Carner; també era joveníssim el concursant Prat Gabellí, amb raó considerat, dècades després, el pare de la publicitat a Espanya. Va presidir el Consistori un escriptor mallorquí que va ser molts anys el braç dret del Compte de Güell i la Flor Natural la va guanyar el poeta de Mallorca Gabriel Alomar. Però el marro venia d´altres actituds porugues i enferborides. (Per fer-ne un llibre, amb una foto per comentar que, si arriba a sortir en el diari local, pot acabar amb el misteri dels Jocs).

martíolaya

 

Les coses com siguin

Perdoneu. He de retornar a l´Apel·les. I és que tinc com un rau-rau Ahir imaginava Apel.les visitant Sant Cugat; però els darrers dies he utilitzat un article seu per a espigolar-hi paraules, frases i conceptes que podríen fer pensar que Mestres no veia amb bons ulls la reforma de Fabra. Allò tan suat del “fòra de context” s´exempleritza; perquè, si de cas, ell només dubtava d´un èxit que també desitjava. Transcric, traduint-los del castellà, els darrers paràgrafs de l´article esmentat, publicat a « La Vanguardia “ el 17 de gener de 1892. Fa 116 anys.

“No obstant, no oblidin -´és dirigia a Casas i a Fabra – el que els hi vaig a dir: no dubto ni un moment del triomf complet de la reforma de la qual ens ocupem, però és molt possible que nosaltres no en siguem testimonis. Creure que avui o demà i per la simple raó del convenciment es posaran al nostre costat aquells que fa anys escriuen el català a la seva manera, és superflu; però crec fermament que els que ens succeiran, els que començaran a escriure en la nostra llengua materna trobant un sistema lingüístic establert, lògic, racional i responent a la fonètica i a la idiosincràsia del idioma, aquests adoptaran sense vacil.lació la que avui algú considera com un atemptat a la integritat de la nostra llengua materna”. Apel.les, doncs, no va encertar les seves prediccions i tan ell com el mestre van ser-ne testimonis. M´agrada aclarir-ho. I constatar-ho l´any 2008. Demà va de misteris.

martíolaya

 

Pompeu i Apel·les, al lluny

Els respectius llinatges, Fabra i Mestres, ens els identifiquen. Però no els fa menys llunyans en el temps i en la distància. Les notes del bloc capten uns comentaris del poeta entorn d´allò que feia, predicava o postulava el químic i lingüista cap allà el 1892, que ja són anys! I pel que fà a la distància, mesurem-la d´acord amb aquell temps en que, gairebe´només les pageses de Sant Cugat, aguerrides i elegres, pujaven i baixaven a Barcelona,a peu, amb aviram i verdures.

Veureu que l´Apel.les Mestres (molt abans de ser nomenat mestre en Gai Saber l´any 1908 i el següent dels Jocs Florals del marro a la vila de Sant Cugat, amb tot i valorar l´estimul que la restauració dels Jocs va significar per al “Pegaso català”) blasmava:“van ser la causa de que s´escribís en català dissecat, un català polsegós, tret dels arxius, no del que es parlava”. I dóna com a irrecuperables (sí, irrecuperables!), paraules com regidor, oncle, escorxador…”vençudes per sempre més” (sí, per sempre més!) per les que el poble utilitza:“consejal”, “tío”, “mataderu”… I parla de les foradades, que és el nom –lamentava–, que donava el poble als túnels que, amb l´arribada dels trens, excavaven amb les seves pròpies mans, cabacets i pics i pales… Apel·les Mestres ja ha sentit parlar de Fabra i Casas i elogia el seu esforç de cara a una reforma lingüística. Però dubta del seu èxit, llunyà en temps i distància: però actual si hi busquem el boraviu. El buscarem.

martíolaya

 

Carner, poeta de Barcelona

Avui, (oh, ciutadans amb patró màrtir i festa major per Sant Pere!), és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. He escollit aquest dia per a presidir el bloc amb el cognom del poeta del meu carrer: Josep Carner. I és que – després de parlar-ne una mica ahir- em preguntava on es podríen trobar poemes per a poder recitar a taula, per Nadal. Hi ha antologíes en llibres de text i d´altres, es pot preguntar a les llibreries, remenar a les biblioteques i, els escolars, refiar-se també en això del consell dels seus mestres. De tots els poetes es poden escollir aspectes més o menys plaents. M´agrada oferir una mostra divertida, precisament del poeta Carner, que va néixer a Barcelona el 1884. El poemet es titula “El sastrinyoli”:

Fa cent anys un sastrinyoli – Per saber-ho, per no re;

la caseta va bastir, si voleu, tafaneria.

i li deien Magí sastre Com se diu, vejam ? – «  Perquè »

i era molt espatotxí: Uns, cansats, tocaven l´ase

i hom en serva recordança o mudaven caminal;

per un gos que va tenir. d´altres, folls, el maleïen.

– Com li diuen, Magí sastre, Poca traça, Déu me val.

a aquest gos, es pot saber? El “Perquè” dit en resposta

– Oh, “Perquè” – feia en resposta. era el nom de l´animal.

martiolaya

 

El poeta del teu carrer

Els que vivim a Coll Favà, grans i joves, tenim una cosa que ens agermana: el poeta del nostre carrer: Maragall, Carner, Riba, Espriu… i molts més fins a sumar-ne tretze, comptant-hi, és clar, la única representant femenina, Clementina Arderiu. Els que viuen a Carrasco i Formiguera o Francesc Macià, gaudeixen també de la influència d´un parell de poetes quan, en donar el número de l´escala on viuen, sovint hi afegeixen el nom de poetes en dir, posem per cas, “entre Josep Carner i Carles Riba”. La tardor de l´any passat, en un racó verd i soleiat del barri es va fer un recital poètic on no hi van faltar els nostres poetes. En l´eufòria de l`èxit, se´m van escapar unes idees que, com sol passar, s´emportà el vent; però en recupero una. L´explanaré poc a poc, sense revolts ni citacions poètiques:

Per Nadal, ara com anys enrere, les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un costum que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els turrons. Eren uns versets adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i “les estrenes”o propina, sobre tot dels avis, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum! Actualitzem-lo, si voleu: el nen o la nena dempeus a la cadira; o els més grans ben plantats en el seu lloc a taula, podríen felcitar les festes i amb versets dels tradicionals o sense, recitar un poema del poeta del seu carrer. Del teu carrer. Del nostre carrer. De memòria, eh?

martíolaya

 

Tothom a classe

 

 

    Diumenge passat donàven els últims tocs. Bates, motxil·les, llibres, i potser alguna discusió entorn de si seria bò prescindir del regal de la tieta: una motxil.la que, de tan grossa,  pesa més que un ase mort amb tot i que està buida.  L´endemà, tothom a estudi.  Potser per alguns era la primera vegada i ja estaven  emmurriats;  d´altres, ja teníen ganes de normalitzar la vida encara que impliquiés “profe”nou,  “senyu” nova o companys nous. Era un curs també nou i molts el comencen amb ganes d´arribar a port: primària, ESO, batxillerat, carrera…Calia preparar amb temps calendari d´activitats complementàries i fer mèrits en anglès per tal de, segons pacte amb  els pares,  a primeríes  d´any poder anar a « tai-txi ». I els grans també; que el pare vol reemprendre l´estudi del francès, perquè a la feina obren sucursal a Marsella. I la mare frisa per a perfeccionar el català i donar classes i acollida a grups d´immigrats. Els avis, prop de casa, però allò que se´n  diu amb els fills criats, pensen si s´apunten al cicle de conferències de “·l´Aula de  la gent gran”, o als Cicles monogràfics dels “Amics de l´Unesco”, o a tots dos, bo i lamentant que l´Arxiu cada vegada éstigui més lluny…o ells cada vegada més mandrosos. Encara bò; conferències, tertúlies i presentacions de llibres a l´entorn del Monestir, l´Auditori o fins i tot del Trade Center, donen varietat a l´oferta cultural que Sant Cugat ofrena, any darrere any. Sense oblidar l´internet, ei!

 

                                                                                                                     martíolaya

                                                                                                                     

 

Un banc per a seure

Estem fets a que el poble, la gent, ens acostumem a passar per l´adreçador d´allò que pensen, decideixen o maneguen els manaies, o mandataris, de diferents colors. (Em refereixo, és clar, al mandat representatiu, que està perfectament definit: “Mandat dels parlamentaris segons el qual representen la nació o EL POBLE en el seu conjunt i no els seus electors en particular”. O, de manera més genèrica: “Contracte pel qual una persona actua en nom i interès d´una altra”). O sigui; que és un encàrrec de govern que fem tots nosaltres a través d´unes eleccions lliures i democràtiques, no pas un contracte de submissió. Perquè sovint els que han rebut l´encàrrec no sols s´obliden de la naturalesa del seu comès, sinó que malden per tal de mantenir el mandat i la seva manera d´entendre´l. Tanmateix, la legalitat es trasmuta i ni tan sols els que paguem som conscients de que els nostres impostos (directes, indirectes o de trascantó) siguin degudament utilitzats. Aniríem a parar a agravis de molta calada; però la cosa no va per aquest camí..

Tot, ara i aquí, és tan senzill i volgudament allunyat de polèmiques, com solidaritzar-me amb la petició humil i assenyada que fa M ossèn V ivò en el “Diari de Sant Cugat”: “un banc – vé a dir-, per tal què puguin seure els devots del silenci del Claustre, per la mort de Déu i dels homes!”. Donaré una volta pel Mercantic i potser algú ens el regala.

martíolaya

 

Les coses que es couen

Sóc dels que creuen que l´any ( el laboral, el d´obrir o tancar botigues, negocis, o el vaitot de deixar de fumar), s´inicia amb el curs escolar més que no pas en acabar les festes de Nadal. No descobreixo res; però tampoc vull parlar per parlar en aquesta nota que deixo penjada, en silenci, del fil misteriós de la tecnologia. Perquè – en sóc testimoni reiterat – el retorn de vacances sovint ha representat per a alguns trobar la porta del lloc de la seva feina tancada i cap notícia sobre el què pot passar després; només la sensació, malauradament aviat confirmada, de que les coses poden empitjorar. Les crisis són cícliques i l´estiu i les vacances són un punt d´inflexió. Quan existia la llei de Suspensió de Pagaments es feia aquella operació que en dèien “portar els llibres al Jutjat” que masses vegades consistia en fer per maneres que l´Actiu fos superior al Passiu (supervalorar, per exemple, una cosa tan ambigua com les patents, les marques i el nom comercial, per una banda; i rebaixar per l´altra l´import dels deutes, que el procediment donava marge “per a esmenar errors”). Ara la llei és una altra i és diu“Concurs d´acreedors”. No m´hi embranco, que faig disquisicions sobre allò que és pensa, es pasta o es cou quan, mentre uns fan la sesta, d´altres fan el viu. També en política i en planificacions de crisis! Si de cas, de Sant Cugat estant, vigilem que ningú vulgui rebaixar-nos allò que ens deuen des de fa tants anys.

martíolaya