Ahir, una bona colla de nostàlgics (més dels que no cabrien en un teatre Romea ple del tot) vam anar a l´Auditori a escoltar el text del drama de Zorrilla “Don Juan Tenorio”. Poca gent encara recorden haver vist alguna representació del drama, i dic poca perquè les darreres representacions en teatre professional podem contar-les entorn dels anys seixanta del segle passat amb l’incansable Alejandro Ulloa fent el bolo de sis o set dies entorn de Tots Sants en un bon escenari de Barcelona. Per cert que vaig conéixer personalment l’ Ulloa en la època en que, vivint ja a Barcelona havia fet algunes desmotivades i reduides representacions de “ teatro clásico español “ pagades pel “Ministerio de Cultura”. Ulloa era un bon actor, que també havia fet algunes coses de doblatge; un germà seu n’era un molt bon especialista. Fou en aquesta època que vaig tenir ocasió de tractar-lo una mica: Era persona educada, de brillant i merescut “curriculum”, cordial i considerat amb tothom qui de lluny o d’aprop estimava el teatre. Algunes persones de les que van anar a veure ahir el “Tenorio” varem fruir d’una excel.lent lectura i alguns vam tenir ocasió de recordar “Tanorios” en broma, “Don Quan Tanorio” i divertides paròdies . (Una, amb la després famosa Mary Sampere al Teatre Círcol de Sants en el paper de donya Inés i anys més tard de donya Brígida. Temps era temps …. )

martiolaya

Han  passat d’una volada aquells dies en què el record de l’amic Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol) va ser present a Sant Cugat en motiu del 10 Festival de Poesia. I vull parlar-ne encara avui, just quan demà farà quatre setmanes  del dia en que en l’agenda oficial d’activitats de la setmana es podia llegir: “17 diumenge. Inaguració amb la presència del poeta d’ honor Jordi-Pere Cerdà. Lluís Solà recita el poeta. I s´estrena una coreografia de Maria Rovira inspirada en la poesia de Jordi-Pere Cerdà creada especialment per la companyia Trànsit Dansa.” Es va lliurar una escultura de Frederic Gòmez al poeta de l’any. Però arribaven els primers freds tardorals i això va fer que a darrera hora, el poeta hagués d´excusar la seva assistència a l´acte i comunicar que no podia desplaçar-se… I, a darrera hora també,  vaig participar com a tal amic en el reajust del programa i recepció de l´obra d´art. Ara i aquí í em complau explicar de nou l’anècdota d’un dia de fa mig segle, a Perpinyà, en que la meva dona mostrava les seves pors per estrenar-hi “El somni d’una nit d’estiu” en una adaptació per a  nois i noies. Erem a la llibreria que en el transcurs d’una dotzena d’anys el poeta i amic regentava en el rovell de l’ou de Perpinyaà. Feiem tertúlia amb Cerdà una colla d’amics i amigues de la “troupe” que aquella tarda havien de representar l´esmentada obra. Devant els temors que expressava la Nuri, Cerdà va ser generós i galant: amb “politesse” exquisida va dir: “Amb el somriure que porteu a la cara, us entendran prou bé  tant els grans com les criatures….”

                                                                                                      martiolaya

 

       Ja  fa uns quants díes que amb allò de que el bloc d´avui és dels que es poden considerar com intemporals, m´he deixat portar pel joc dels despropòsits: els titulars de premsa, que avui poden dir blanc i demà, de la mateixa cosa, negre. No diré que em dono de baixa del gremi “amateur” dels politòlegs de temporada: però, de moment, vull dedicar l´espai d´avui a fer inventari d´aquests anys –més de dos- que em dedico al noble joc del bloc diari. Perquè el meu germà, també amb la complicitat de la meva cunyada, m´ha sorprès de nou amb el regal  d´un volum del meu bloc (ja sabeu que acataré el mot ”blog” fins que alguna autoritat lingüística el beneeixi). És a dir: un parell de mesos després del 4 de juliol de 2008, em van regalar l´edició única i personal dels meus blocs fins el 15 de setembre  de 2009, i  des d´aquesta darrera data fins a juliol complet de 2010. En total, doncs (i alguna campana esporàdica) els 295 blocs del I volum i els darrers del volum d´enguany. Me´n faig creus: més de 700 blocs, amb el seu titulet, la seva anècdota, o ironia…Dos volums ben enquadernats, que fan patxoca. Els dono les gràcies per tot. I també per  l´encert de cloure el darrer volum amb el bloc dedicat a la meva primera besnéta. Són ventatges de ser el germà gran.

 

                                                                                        martiolaya


Alguna vegada he parlat d´una publicació que voltava per casa (més aviat s´hi estava aturada o en mans de la meva mare) que es deia “La dona Catalana”) i que a mi em criava l´atenció perquè “hi figuraven” – aquelles revistes teníen el nom generic de “figurins” – dibuixos de l´època 1927/1934, amb senyores molt ben vestides que algunes em recordaven la mare, sobre tot quan hi copiava alguna peça ”de mudar”… No és pas perquè sí que m´ha vingut a la memòria: no fa gaire que ha sortit un llibre de la distingida amiga Dra. Eulàlia Pérez-Vallverdú i en una de les primeres pàgines es parla de la revista “La dona Catalana” on s´hi publicaren algunes novel.les de la col.lecció “Patufet” temps després de ser publicades per primera vegada en l´esmentada col.lecció. La revista havia sortit al carrer per primera vegada el 5 d´octubre de 1925 amb el següent subtitol: “Revista de modes i de la llar”. Periodicitat setmanal. Director i editor, Magí Murià. Se sap quan va començar a sortir; però només se sap que el 1934 encara sortia…També publicava notícies i fotografíes de cinema. Encara bo… i sense googel!

martiolaya

O potser un titular menys gastronòmic que podria ser, donant protagonisme a les eleccions autonòmiques i als titulars i textos de portada dels diaris, entrar una mica, i no repetir-ho masses vegades, en el poti-poti que ja comença a cansar quan tot just s´inicia. Però parlem-ne, que per part meva vull justificar haver donat un parell d’ullades a dos diaris cada dia, amb el desencís que aixó comporta.. El dia 8, dilluns passat, per exemple, vaig  llegir en una portada: “Benedicto XVI consagra un templo que descubre al mundo su esplendor”. Entre els mateixos titulars, però  d’un altre diari: “La visita va tenir menys seguiment del previst”. El dia 9 es pot llegir en portada :  “La transmició de la visita del papa bat records d’audiència”. El dia 10 el polític Corbacho deixa caure, en lloc preferent :”És més honest dir ara que no repetirem el tripartit”. Montilla, per la seva banda, es “reivindica com la garantia del progrès.” I“El President augura fractura i confrontació social si Mas i Puigcercós, s’alien.” ( I si ho fan PSOE i PP , no?). El dia 12, encetant campanya, tots s’apunten contra Mas; i “Montilla i Camacho veuen una deriva independedntista si Mas s´ajunta ajunta amb CIU… I creuen que Puigcerósc s´ajuntarà –en què quedem?`- amb CIU i PP… (I seguiran governant en el Paí Basc, com ja fan ara, PSOE i PP).

martiolaya

Tot ha estat obrir el període electoral, com començar a sentir-se opinions disperses en el sentit majoritàri de no saber a qui votar. Algú matisa: és que ni partits ni persones! Segons els diaris (bona papereta la dels diaris, tanmateix!). El primer ja ha estat per detactar que tots els partits, PSOE. PP, ERC, Ciutadans i IC) si obren la boca és per atacar CIU I CIU sembla tenir coll avall que treurà majoria; però, suficient per assolir majoria absoluta? Hi ha tantes sumes a fer que sembla que ningú dubta que en alguna suma o altre es podria deixar el resultat enllestit. Es tanta la fermesa del PSOE en afirmar que no vol sumar amb ningú per fer un altre tripartit, que es pot tenir la seguretat que qualsevol forma de tamboret de quatre potes serviria per a l’argument de “atenent la veu del poble, accedir a formar quatripartit amb qualsevol dels partits que també accedirien a “salvar el país” afegint potes al desacreditat tamburet de. Sembla que s’espera molta abstenció i que cadascú bo i sumant es consideraria clar guanyador. Queden pocs dies, però jo proposeria que aquests dies que ens falten per a la gran suma ens servissin per recollir l’opinió  de tots i cadascún sobre l’arraconada llei electoral.

martiolaya

agrada ser el Martí. I que la gent em conegui com el Martí i els néts –una bona colla- em coneguin com “l´avi Martí”. Em sorprèn, però no m´hi vull posar pedres al fetxe, la tendència a menystenir el valor cognitiu dels noms de les persones, el patronímic,  pel que fa a la seva commemoració una vegada a l´any. De fet, la gent ens coneixem, en el món familiar i d´amistats, pel patronímic: Pau, Pere, Berenguera…I quan no, pel cognom, sovint tan distant!..En les comèdies o cançons d´humor del repertori popular català, hi trobem la utilització festiva del cognom per senyalar amb una certa reticència (“…vinga. Xànxes, no em vinguis amb més romansos..!”) cognoms com Rafeques, Pujades…(“…què tal Sr. Pujades, molt be Sr. Castells..!). Doncs, seguint el fil. Costums, modes… Tradicions o creences? Tot plegat res que en el fons ens faci canviar gaire. De Joseps, Joans i ases ja no n´hi ha a totes les cases. En canvi les Maríes tornen, aneu a saber per què! I, amb els Martins, les Martines, que coviuen en un mateix replà: la veïneta Martina, de tres anyets, i un servidor,“menda larenda l´escaroler”, que ja passa de molts. (Amb propòsit de butlla dispensadora, sempre és bona una ullada al “ALCOVER-MOLL”)

 

martiolaya

Fa uns quants mesos que es va inagurar a l´Arxiu Nacional de Catalunya l´exposició dedicada al President Macià.  Perquè penso qu us agradarà, voldria engrescar-vos a venir a l´Arxiu, a Sant Cugat, i donr una ullada a l´exposició. L´he visitda ja fa mesos i  un parell de vegades més mig de passada; perquè cada dia que assistim amb la Nuri a les conferències que es fan a la sala d´actes, he tingut ocasió de saludar, a l´entrada del vestí- bul una fotografia de tamany natural del President, dempeus i donant  la mà a una nena de cinc o sis anys; cada vegada, entre dents, dic: “Déu vos guard, senyor Macià”. (I penso que en el temps de la foto deuria tenir si fa o no fa l´edat d´aquella nena. I recordo que el 25 de desembre de 1933, anava a coll-i-bè del meu pare entre la gernació  que omplia la Diagonal, el dia que enterraven el President… Hi he pensat una mica. I anit vaig tenir un malson que, de debò, no m´invento. Representava una reunió del “Partit” i veia algunes cares conegudes i d´altres que no…El President callava, desolat, i el Vice-President del Govern d´ara tractava de fer-se escoltar i el Puigcercós no el deixava. El poble romania decebut i el malson no s´acabava… no s´acabava…

martiolaya

Una cosa que comporta la professió de periodista, és estar subjecte a eliminacions d´espais imprevistos. Ahir mateix, sota el pompós títol de l´articlet, vaig haver de vàldre´m del “(I)” afegit en acabar-lo, amb la idea d´acabar el d´avui amb un “(II)” bo i explicant coses que penso que ahir no van quedar prou clares. Veieu? Això és una cosa que em fa veure que tinc molt per aprendre, tant, que més em valdria de ventar-me d´haver dirigit una revista a Sants, el meu barri, fa més de mig segle i no sortir ara amb la broma de coses “per quan sigui gran”. El pragmatisme del dia em va portar a parlar del Temple de la Sagrada Família des d´una visió que podríem dir premonitòria. I intentar escatir si era silenciat el poeta de Catalunya amb la intenció de suprimer noms catalans. El què en dic premonició, podem llegir-la amb Verdaguer a Egipte, a la Muntanya de Montjuic, al temple en obres (124 anys de  llavors amb ara!) I escoltant textos incomparables de “Negra Sum” o del “Virolai”! I que el bloc sortís sense l´ajuda dels tipus de lletra que, negat com sóc en la pràctica del poc que sé, no me´n surto en les cabrioles informàtiques! (I gràcies que tinc familiars que  m´ajuden! Però hauré de vetllar per ser un deixeple aplicat, més que pensar en allò de què vull ser quan sigui gran.

 

martiolaya

Sempre he fet broma en allò de “quan sigui gran vull ser periodista”. I bromejant, bromejant,  així que tinc ocasió provo de parlar en el bloc de coses que justament han succeït hores abans. Tal és el cas d´ahir, dilluns, que vaig voler parlar del gran aconteixement mediàtic de la inauguració del Temple de la Sagrada Família amb la visita –que alguns esperàven i d´altres no, com passa en tantes coses en aquest món-  però què, es miri com es miri, ha tingut un gran èxit entre gent en  un principi alienes a l´acte. Un exemple: em va semblar que ahir algú es quieixava a la tele del “desastre” econòmic que va representar per als bars de la zona l´esperada -o no- visita. Ep! No! El desastre no fou la visita i l´acte en sí, sinó les previsions alegres i esbojarrades de qui, segurament comerciant oportunista i de conveniències, es pensava que hi hauria molta gent i que seria allò de “tants caps, tants entrepans” (què: “de atún, de chorizo?”) No hi veuen més enllà del nas i no saben, o no volen valorar,  la importantíssima publicitat gratuïta que s´ha fet de Barcelona i, amb ella, també dels bars i tasquetes de la cantonada. (I aquest cop sense intervenció de l´hereu, mestressa, que prou que li deu doldre!)

martiolaya