Les darreres ratlles del “Dietari d´un pelegrí a Terra Santa”, de Mossèn Cinto Verdaguer, parlen de Suez, de Barcelona i del Temple de la Sagrada Família. Al peu de la lletra: “Diada de l´Assenció, abril de 1886…Venim carregats de recorts preciosos d´aquells que no s´obliden: fins les imatges dels humils personatges de la Història Sagrada nos van seguint. ¡Dolça esperança! Al embarcarnos en Suez trobarem en la capella del barco´l  quadro de la Sagrada Familia que en Egipte trobabem y veyem per tot arreu i davant d´ell hem dit Missa tots los díes fins a Barcelona, ahont la Trinitat de la  terra tindrà, dintre de pocs anys, tal volta, lo temple més gran i més hermós que té en  lo món…” (124 anys).

Dels diaris i altres mitjans de comunicació. El Papa visita Barcelona: Avui s´ha inaugrat (7/l0), no acabada del tot, però sí coberta i enllestida la nau principal, el temple de la Sagrada Família. S´hi canta “El Virolai” (sense esmentar autoríes i definint-lo públicament com a ”cant propi de la fe de Catalunya” i sense entendre per la meva part el comentari sobre l´autoria de “Negra sum”, al menys pel que fa a la lletra (mini-concert, fora de programa, de l´Escolania de Montserrat )

Paraules del Sant Pare 6/11/2010 : “l´anticlericalisme agressiu espanyol dels anys 30 del segle passat).

Dedicatòria d´un llibre del Canonge Carles CARDÓ “HISTOIRE SPIRITUELLE DES ESPAGNES” (1964), DEDICAT A LA MEMÒRIA DEL CARDENAL VIDAL I BARRAQUER AMB AQUESTES PARAULES: “A LA SAINTE MEMOIRE DU CARDINAL VIDAL I BARRAQUER ARCHEVEQUE DE TARRAGONE PRIMAT DES ESPAGNES MORT EN EXIL POUR AVOIR AIME LA JUSTICE ET DETESTE L´ÍNIQUITE.

Tria somera, butlla per a llibertat d´espai i

esforç per a obviar valoracion,

martiolaya

     Heus ací que una vegada, a tot Europa i a mitjans del segle XIX, va començar a despertar-se entre la gent una inquietud nova  que de seguida es va organitzar en forma de clubs i entitats. Era el naixement de l´activitat coneguda pel nom d´excursionisme i que a Catalunya va arrelar fortament. Anar a dalt d´un castell, travessar un  bosc, pujar a un cim…podia ser perillós per a qui ho intentava i no  anava vestit amb l´uniforme de la soldadesca del país o no podia acreditar que treballava per al Senyor del Castell, o era llenyataire dels seus boscos o vigilava  la integritat de les seves propietats per damunt de les necessitats i penúries de la gent… Aquí aniria bé una miqueta d´història, una ullada al paisatge, una mica de coneixement dels conreus i, sobre tot, consciència de que s´havien de perdre les pors a fantasmes i monstres, gegants i bruixes… Amb aquests coneixements i l´arribada de la industrialització i feina per a tothom, arribava l´oportunitat de comprendre que, d´una manera o altra, justa per a tothom, calia repartir la riquesa (adquirida amb la suor dels altres o en retribució justa de feines o serveis). Heus ací  que amb els anys els drets de propietat van arribar a salvaguardar-se i heus ací que, fa pocs dies, Collserola  ha estat considerat Parc Natural. Cal recordar què comporta: confrontació d´interessos i acceptar que allò que és just ha d´estar sempre per damunt d´allò que només  és legal.

                                                                                             

                                                                                                      martíolaya

        Si una cosa ha passat a la història dels coneixements inútils, és la taquigrafia; fins al punt  que hi ha gent que no n´ha sentit parlar mai. Avui parlaré una mica de conferències perquè arran d´assistir a una he pensat que, amb tot i fer campana de tant en tant, segur que he assistit a més conferències els darrers quinze anys de la meva vida que en més de sis dècades de tirar de beta d´hores lectives sense “escaquejant-ne” cap de les laborals. I he après a valorar conferenciants segons criteris personals que poden o no coïncidir amb el d´altres companys.  La conferència d´ahir va ser formalment perfecta i la donava una jove Doctora en Filosofia i catedràtica en ètica de la UB. Tres quarts d´hora d´amable xerrada per definir “Fonamentalisme, laicitat i laicicisme” i un munt de dies d´estudis, de cursos, de Creuades, de Bíblies i d´Alcorans de mai acabar. I aquí el record, ja no massa freqüent, d´aprehendre conceptes com si m´arribessin amb signes taquigràfics –necessariament oblidats per innecessària aplicació de signes ja en desús.   Són conferències d´aquelles que tot just acabar ja desperten  ganes de contradir-les…o no. (Que recordo un dels exercicis de quan estudiava…taquigrafia! Que deia: si quieres ser feliz como me dices,  no analices amigo, no analices…I si em voleu creure, practiqueu les dues coses.)

                                                                                        martiolaya

Els darrers dies els diaris han parlat força del cantautor de Xàtiva,

en Raimon. Fa cinquanta anys que va estrenar la seva cançó “Al vent”i ho commemoraren amb un concert antològic a l´Auditori.  Vull fer-ne un breu comentari, que ja en tinc prou per a la glosa amb quatre pinzellades de records. Fa cinquanta anys d´una canço que tots, “plens de nit”, vam escoltar i vam cantar i que ara –ai, las!- el públic encara reclama en els concerts que fa en Raimon. Sense documentació a mà per confirmar dates, recordo un diumenge al migdia, en  acabar la darrera missa, i ja tancades les portes grans del temple, que un   Raimon  molt i molt jove ens va cantar unes cançons innovadores, clam i crit per a unes paraules que llavors no es podíen dir… Fou en algún racó de la sacristia de la Parròquia de Sant  Medir, de Barcelona, on tants concerts de voluntats socials i patriòtiques s´hi han afinat. Va venir en companyia del recordat  Jordi Gol, el metge i patriota que ens va deixar massa aviat. Anys després, en els finals de festa que programàvem per les  matinals del teatre per a  nois i noies de Cavall Fort (Teatre Romea, temporada 1967/1968), el Raimon va  venir a cantar i  va cobrar els guanys d´aplaudiments i entusiasme del públic que omplia de gom a gom el teatre. No va voler altra pagament.Va acceptar,  això sí, els volums de  la col·lecció completa de la revista que li va oferir el  seu director Josep Tremoleda.  És bonic de recordar-ho; malgrat seguir “buscant la llum, buscant la pau…” (I trobant encara, aquest Diumenge de Pascua de gloses i de cançons, neu al brancam del pi més alt, el de la núvia blanca… El del plorat amic Mestre Sala)

Martí Olaya

A casa, sobre tot la mare i l´àvia (una i altra van conviure forces anys) teníen com una mena de por dels mesos tardorencs (octubre, novembre, desembre…) fins que Santa Llúcia ja era un alliberament i rebíen els mesos d´hivern com anunci joiós de que amb el fred també creix el dia i hi ha més llum i clapes de sol  que malden per ficar-se entre els racons i romandra-hi cada dia un pensament de temps més. S´ho dèien entre elles i la mare ho subratllava rient per sota el nas. Tot s´ha de dir: a mi m´agradava més allò que deia el Josep Pla: “l´octubre és el diumenge dels mesos” i veure els pàmpols daurats de la vinya i, quan podia –després la Guerra ho va trasbalsar tot-  havíem anat alguna vegada a caçar bolets, a peu fins a Sarrià i la Floresta muntanya amunt, algún pebràs blanc de cara i el rosadet rovelló. Els primera dies de novembre coincidia  amb allò de Tots Sants i “Dia dels Morts” i a mi sempre m´havia semblat que les flors aquells díes eren lletges i encara bo que els panellets,  moniatos i castanyes ho endolcíen tot. I les nenes aviat estrenàven abrics, i posat a semblar-me coses, també em semblava que els estrenàven no per què fes més fred, sinò perquè estàven més maques i els pujavens colors a les galtes…

 

martiolaya

Ben mirat, no ve de Déu. Ahir tornàvem de vacances –és una manera de dir-  i avui referé el camí d´uns quants centenars de blocs. Tots de vint ratlles mal comptades. He tocat temes diversos, potser repetits i tot; alguns, els polítics, fins i tot et surten sense voler i sovint es donen a conèixer gràcies a commemoracions, efemèrides I festivitats: coses de l´antic poble de Sants, Sant Cugat la “ciutat dins d´un poble”… el teatre d´uns i altres, i les danses i els ressons que es barregen, fanfàrries que volen ser modestes, però platerets de festa que sumen Jocs Florals centenaris (corals i orfeons a cada cantonada, com dèia amb generositat,el Mestre Pérez Moya…). Avui fa deu díes que  es tancava la “X Setmana de la Poesia” a Sant Cugat. I tot just fa unes setmanes, a Sants, en el marc de la “Alcaldia”, memòria solemne d´uns Jocs Florals , mentre que a Sant Cugat ens menjàvem, sencer, sense pompa ni boato, un Centenari dels seus Joc Florals que, per raons mal estudiades, semblen els Jocs de l´Oblit. Parlant de coses que no es podran oblidar mai: ahir. com l´any passat, el meu germà i la cunyada em van regalar l´exemplar únic de “DES DEL MEU BLOG”. (Des del 5 de juliol 2OO8 al 30 de juliol 2Ol0). (II VOLUM!) I segueixo.

 

martiolaya

Fa tres mesos vaig començar unes vacances sense límit que deixava obertes a qualsevol contingència. Els familiars propers estan a l´aguait dels meus escrits i fan la gara-gara als meus blocs;  i d´altres amics  i coneguts que gasten –gastem- el bloc més costerut d´estar per casa, mereixen un aclariment. Han passat volant tres mesos, ben medits, dia per per dia, i hauré de complir l´oferta que feia d´aclarir motivacions. Tanmateix, no pretenia descansar de la feina dels blocs, sinò substituïr una comesa per una altra, cosa que vaig complir ara fa quinze díes (sala-teatre de la UAB) amb lectura pública de tres quarts d´hora i edició escrita de trenta set pàgines l´original de la qual vaig enviar ahir…Semblaria que tot va anar com una seda: però ja en tinc prou carregant els neulers del que podria semblar una exhibició de mèrits que, a la meva edat, seria cosa de consulta mèdica. Veureu que hem vaig equivocar i ho confesso de cor. Em vaig equivocar (deu ser cosa que afecta als Censors Jurats de Comptes llargs anys jubilats) en el càlcul dels espai del text i a corre-cuta en vaig haver de suprimir gairebé la meitat. No us extranyi, doncs, que de tant en tant no coli entre els meus blocs alguns amb el tema de “Teatre per a tothom”. Però avui, allò que em venia de gust escriure, amb salutacions a amics i coneguts, era fer el mateix que diu que va fer Fray Luis de León: començar la classe amb un “Com dèiem ahir…” sense haver-se reincorporat a la tasca després  de cinc anys en mans de la Inquisició o de tres mesets de blocs d´anar i tornar… (“Decíamos ayer”…la cançó de l´enfadós´).

martiolaya

Ramon Vinyes i Clouet, podeu pujar-hi de peus, era el «sabio catalán» del que Garcia Márquez parla en la seva novel.la “Cien años de soledad”. Quan va sortir la novel.la i en comentar-la amb l´Albert Jané, aquest m´ho va dir: “…era amicdel meu pare”. Et sòna com si algú et diés: “La Mila de la novel·la Solitut, era besàvia de la meva mare…” Ara, no fa pas massa, vaig  llegir la crítica –no massa    favorable, per cert – d´una obra de teatre que Vinyes va estrenar a Barcelona ara ha fet 80 anys i que es titulava Peter´s Bar . L´amic Fàbregas va tenir cura de l´entrada del nom de l´autor a l´Enciclopèdia Catalana, i explica que va néixer a Berga l´any 1882 i va morir a Barcelona l´any 1952. Dramaturg (sempre en català) col.laborà en  la premsa  barcelonina des de molt jove. L´any 1909 va publicar el llibre “L´ardenta cavalcada”, recull de proses, i estrenà algunes obres teatrals. Es traslladà a Colombia, on hi dirigí un  diari i l´any 1931 s´establí de nou a Barcelona, on estrenà “Racó de xiprers” (1932) “La creu del Sud”(1933) i d´altres, fins que l´any 1939 retornà a Colombia on exercí de professor “i rebé els màxims honors del Govern d´aquell país”. El que són les coses: un  altre català, nat a Sabadell, Pau Vila, que també es va exiliar a Colombia arran de la guerra del 36, va adquirir-hi  gran rellevància i predicament com a geògraf. Fa pocs mesos es va fer una exposició entorn d´aquest personatge a l´Arxiu Històric de Puigcerdà. Per atzar, vaig visitar-la i em va quedar el rau-rau del munt de coses de les que els diaris no en diuen ni piu.. I vaig pensar que potser aprofitaria els dies de vacances de Setmana Santa per glosar la circumstància dels dos prohoms i deixar al menys constància de dos catalans exilats a Colombia. De Vinyes no en sé gaire més que allò que ha quedat escrit. Segurament al Berguedà en podríem tastar més coses, que a la revista “TASTA…El Berguedà” ensumen les coses des de Casserres estant.

martiolaya

AVUI COMENÇO VACANCES I DEIXARÈ DE PENJAR BLOCS. TINC UNA FEINA PENDENT D´ACABAR I SI DE CAS  JA US DIRÉ DIA, HORA I LLOC DE LECTURA

   Fa díes que no parlo d´amics. I m´adono que si ho faig sovint és perquè els tinc o els he tingut i també perquè més d´una vegada els trobo, sense buscar-los, entre els papers. Ahir, tafanejava el número d´ara fa un any d´una revista local, de Sant   Cugat, que es titula “ATE-NEU” i edita l´entitat que li dona nom. En conjunt, la     publicació m´agrada i de poc temps ençà ha pres volada. Hi ha localisme perquè n´hi ha d´haver i informació d´activitats de l´entitat perquè és irrenunciable i bàsicament útil; però també articles que es fan dir sí senyor (o sí senyora, que és el cas!). La Isabel, que no és ni filla ni néta meva,  parla de l´hora expressada en català; queda clar, i penso que és important, que els catalans  vivim l´hora que som i no pas les escorrialles o prórroga de l´hora que ja ha passat. (Res doncs de les dotze i quart, quan ja és un  quart d´una). I allò que deies dels amics, què? em podríeu preguntar, que l´espai s´acaba i sembla que em faci el ronso. Doncs corro per anar allà on anava: em trobo que a la revista interroguen a la bona amiga Dolors Vilarasau i a l´entrevista parla de la novel·la de Garcia Màrquez “Cien años de soledad” i dels seus personatges. Ho vaig comentar amb la Dolors i ara ho gloso: sabíeu que “el sabio catalán” va existir en la realitat? El meu amic Xavier Fàbregas, (que va morir un d´aquests dies fa 19 anys, a Sicília) en parla a l´Enciclopèdia Catalana. El savi es deia Ramon Vinyes i era dramaturg. Era fill de Berga i a Berga celebren , des de fa pocs anys, un concurs d´obres de teatre en memòria del “sabio catalán” que Garcia Márquez va immortalitzar. Tornaré a parlsar-ne.  

martiolaya

blocdenotes

 

                                  DE  SANTORI  A  SANTALÓ

 

 

   De Santori (el monestir de Grècia, segons fullejo, mig endormiscat,  en un  suplement de diari) a Santaló, hi poden haver tots els misteris de de dos sants. En poques hores, ben caluroses, vaig contemplar des d´una terrassa de Llívia el Puigmal i uns altres cims aparentment tan alts com  l´esmentat. En un camp de futbol proper, una vintena de nois i algú que bufava un xiulet  aconduien amunt i avall, a crits i puntades de peu, una pilota. No es distingeix, des d´on sóc, cap paraula; només interjeccions, sons guturals i l´idioma clar i agut del xiulet. Els nois seguiran un dia més sense domini de la pilota i afònics com de costum. Si Mossen Cinto, amb el breviari a la ma, fes una passejada prop del camp de futbol, potser faria de Guardiola, asserenaria els nois i faríen un  gran rondó amb  la pilota corrent a ras de terra. I he enfrontat tot d´una el cognom Santaló que hi ha darrere del cognom Verdaguer (“Santaló, santaló, no seràs sant, no…”) amb el Santori de les illes gregues. Res a veure, és clar; però la calor embotorna el cap.  I veig el gran poeta de Folgueroles sortint de casa del seu amic de Llívia Lluís Cutchet i Font per fer una passejada fins al riu. Potser demà, de matinada, amb una maleta i un  paraigua i després d´haver dit missa a l´església de la Tor de Carol, s´arribarà, xano-xano, fins al Canigó. Jo diria que em vaig mig endormiscar. Camí d´Alp, ja dins del cotxe, em va semblar veure, entre els llums del capvespre i asseguts a la taula d´un bar, Lampègia i  Manussa  que feien manetes. (Potser era l´any passat i ara ho  torno a recordar! Tot barrejat, com els sants i les històries en un llarg poema. Però, sí. Feien   manetes…)                                            

   martiolaya