De ben segur que d´això que parlo avui ja n´he parlat d´altres vegades. Potser ho vaig escriure l´any passat i el text, en lloc de quedar penjat, va morir assassinat en una cuneta dels camins ignots de la revolta informàtica. I és que l´any passat, com aquest, i contra les habituds de dècades ençà, per Sant Cugat encara érem a Coll Favà. Això ha fet que podessim fruir de la Missa solemne, acte d´homenatge al Sant i de la “Moixiganga” a l´església i al Claustre. I valoressim  la solemnitat de l´acte i la importància de mantenir una tradició que, com la dansa de la “Moixiganga”, és de les més antigues del folklore català. Un altre dia en parlaré amb més detall.., Però vull avançar la meva felicitació a l´esbart Mediterrànea per la seriositat i comprensió en  la interpretació de la secular dansa. Dono una ullada al “Costumari català”. Ahir també era el dia de les Santes Juliana i Semproniana que, segons és tradició, havíen estat convertides per Sant Cugat i sacrificat aquest a casa d´elles,  que el van enterrar amorosament. Conegut el cas, foren sacrificades “com el seu mestre i en mig de la plaça de Sant Cugat”…Una cosa que no és tradició, afortunadament, em va passar a mi a Mataró el dia 27 de juliol de 1954,  amb  una calor de mil dimonis i el vestit militar de gala; fou la darrera missió castrense en aquell poble de la costa on vaig viure sis mesos, obligat, però també amb satisfacció. (Aquells berenars a la  pasisseria  Miracle!) I parlant de menjar, l´Amades explica que anys enrere, els nostres besavis anaven en munió a la Festa de les Santes “per tal de fer-se un  tip de llagosta”. Que n´eren de devots! Ja ho deia Eiximenis: “Menjar e beure”.

 martiolaya

   Penjo la glosa d´avui, dia 27 de juliol, dia del patró del poble, Sant Cugat, i de dues santes que són patrones de Mataró. Valdrà la pena que demà en parli; perquè avui vull lligar caps i relacionar la glosa amb amb les  altres dues o tres de no fa gaires dies en que parlava de màgia i en una,  d´Eximenis i tot. Les he rellegides  i com a lector penso que he  inventar una màgia a la  que se li veu el llautó. Hi ha alguna cosa –la política, redéu, la política! – que ara ja ha superat el seu moment mediàtic; però com que dic allò que penso en el moment  que es provoca el fet, ningú em podrà negar mai que no hagi proclamat  allò que voto (Convergència)  ni que, en criticar alguna cosa o col·lectiu no hagi criticat els meus quan he cregut que tocava, que no em lliga ni m´ha lligat mai cap carnet dels que alguns canvíen o amaguen quan ensumen un canvi que els pot propiciar l´apoteosi de la glòria del poder. Avui, en penjar aquest  bloc, la notícia del tamboret de tres potes agafat amb força per tres parells de mans, és premonitori; és la defensa aferrissada que s´avança als  aconteixements  bo i  pretenent seguir assegut a la taula que vaig glosar fa uns díes amb  l´ajuda d´un  Eiximenis docte en “beure e menjar”. Tinc testimonis per a les meves argumentacions: els papes Benet XIII i Gregori XII, d´Avinyó el prmer i de Roma el segon,  Un cisma els enfrontava. El d´Avinyó va voler que en el  Concili de Perpinyà (intent d´esmenar la trencadissa) hi hagués al seu costat el savi Eiximenis. L´Església trencada i els reis de diferents països hi posaven cullerada.Cismes, tamborets,         polítics… Embolica que fa fort! Ara i adés.

 martiolaya

                                                                                                                                                                                                                                                                  

 

     Per a molta gent, la darrera setmana abans de vacances comença avui. Qui més qui menys ho té programat segons les seves possibilitats o ganes. Però diria que els viatges a Cancún o destins similars, ja han  passat a la història; perquè ara els mateixos manats que estimulàven la cclientela a contractar un viatge a pagar a terminis –amb interessos, és clar!-  per poc que et descuidis, si t´ha vingut un càrrec inesperat i has estat un parell de díes en descobert de quatre xavos, et cobren “l´oru i el moru” (que deu ser una quantitat molt important segons entenia jo, de petit, quan els pares s´hi referíen posant el crit al cel, alarmats. Però amb les expectatives de vacances el mes dágost, vull deixar-me de crítiques i de visites a Hospitals i Centres Mèdics, i espero trobar-me millor. Us puc recordar, per agafar el to pre-festiu que abans predicava, que si teniu amigues o am ics que es diguin  Ana o Joaquim, els feliciteu encara que això dels sants i santetes vagi de baixa. Seria bo de recordar, als que diuen que ja no celebren  el di del seu sant, que tots plegats compartim un mateix tros de vida i ens agrada ser reconeguts amb un nom. Com l´altra dia la Carme, com ahir el Jaume, com avui el Joquim i l´Anna… I si convé, cantar-lis corrandes:

 

                                  Passa Santa Ana dalt d´un a tartana.

                                  Passa Sant Joaquim amb un mos de raïm…

 

I al lluny, corrent enllà i rient per sota el bigoti,

                                               Passa Sant Mart

                                               tocant el violí.   

 

martiolaya

     La dominica serà avui tan blanca; tan  blanca i pura la glosa que la glosarà, que podria imaginar-la vestida de primera comunió. Avui, i no puc esperar ni un dia més que m´agrada respectar els terminis, he d´enviar la meva col·laboració mensual  al diari del meu poble que ho és tan,  de puntual, que és diu diari amb tot i ser hebdomedari amb tots els ets i uts. Em sembla que ja n´he parlat alguna vegada, tant del que he dit com del què diré. Mireu: tinc tota una mesada per anar pensant en el text –gairebé de doble llargada que el de  la glosa diaria-  i alguna vegada he de confessar que embasto l´article amb pedacets escollits entre gloses ja penjades. Sovint coses properes, és clar, que Sant Cugat té i genera una pròspera història local.  Serà el cas d´avui; amb la glosa només pensada, però que acabarà  penjada ara en  un no res. I és que es tracta d´una cosa que vaig llegir dijous passat en el diari AVUI i ahir en el DIARI DE SANT CUGAT: el poeta Jordi-Pere Cerdà, l´amic Antoni Cairol, el de Sallagossa i resident a Perpinyà, ha estat  nomenat el poeta d´honor de la 10ª edició del Festival de Poesia de Sant Cugat del Vallès. No entraré a repetir coses que ja es diuen en la llarga nota de premsa. Però anuncio modestament, a bombo i platerets, que la Nuri i jo, amics del vell lluitador i de la seva família des de fa molts anys, tenim des d´ara moltes coses a recordar. I inèdites! I mai res no és blanc del tot, que la vida ho coloreja.

 martiolaya

    Ahir, més que cansat, vaig quedar fastiguejat de tanta política.  Les regles del joc jo mateix me les imposo i de tant en tant em censuro amb unes quantes jornades tranquil·les: citacions poètiques, comentaris sobre excursionetes, o coses extretes del  costumari català, que dóna molt de sí. Ahir, en acabar, ja vaig pensar-ho: demà   parlaré  amb tota la innocència del món, d´aquell embarbussament català que fa així:

 

                                              El Pinxo

                                              li va dir al Panxo:

                                              Panxo,

                                              vols que et punxi

                                              amb un punxó?

                                              I el Panxo

                                              li va dir al Pinxo:

                                              Pinxo, punxa´m;

                                              però a la panxa, no!

 

L´embarbussament és joganer; però et venen mals pensaments només tractar d´idenificar quin és el pinxo protagonista: el que fà de pinxo, o el pinxo que posa la panxa  – heus ací la mare dels ous-  com a condició sine quanon de qualsevol acord. Sembla, i Déu me´n guard d´un mal pensament, la situació actual d´un partit polític que el poble estimava molt, que té dos pinxos al davant: un, amb la panxa complaguda que dona el poder d´un alt càrrec; l´altre, amb la gana que dona manar-ho tot en el seu partit  però només poder ensumar la taula parada. Hom espera, per tot just passat l´estiu, batusses públiques per aclarir d´un cop quin dels dos panxos és més pìnxo. O quin dels dos pinxos més panxo! S´ha de veure. Però sabem qui perdrà, i dol: el partit.

 

 martiolaya

   Hi ha un futur que s´escurça a cuita-corrents; és el que va d´ara, a les acaballes del mes de juliol i vigílies de vacances generals pagades (els qui estan a l´atur pateixen d´altres mancances molt ben comptabilitzades en les estadístiques oficials), a una data més aviat propera: “d´octubre/novembre” que vé! Parlo de les properes eleccions autonòmiques a Catalunya, que oficialment i pràcticament ja estan al caure, i de les ganes que els ha agafat tot d´una a algun partit de que les eleccions es convoquin ipso facto i així s´avancin sis o set setmanes a tot estirar. ¿Tot a conseqüència de la sentència del TC i de la lectura del seu text amb les ulleres graduades de fa anys per un tal Alfonso Guerra i una immensa majoria de castellans? ¿Tot perquè Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya-Verds  –quan fou mort el        combregaren-  aparenten recordar velles ideologíes? ¿Volen aparentar que trenquen ells el tamboret quan, nascut coix de les tres potes, tampoc no van aconseguir mai que tingués ni cap ni peus?¿Tracten d´afanar, amb la seva decisió, noves expectatives d´assegurar-se el ”mòmio” a l´ombra de qualsevol majoria més o menys estantissa  dels que havíen titllat grosserament “de dretes”? Malfieu-vos –jo ja ho feia i ara ho predico- dels que sense cap força ni argument ideologic eficaç, es postulen per armar tamborets a canvi d´assegurar-se poltrones.

 martiolaya

                                                                                                      

   Heus ací  les dades per potser poder trobar en una llibreria de vell o poder localitzar en una biblioteca pública, l´edició de la novel·la de Fray Gabriel Téllez, Tirso de Molina, titulada “El Bandolero”: any de l´edició del  llibre, no consta, però es pot calcular l´any 1935 o poc abans; “Editorial Ibérica”, J. Pagès (S. en Cia,) Paseo de Gracia 62, Barcelona. Col·lecció “Los Grandes Autores – Novelas”. La novel·la va precedida d´un pròleg força interessant que es presenta com “novísima edición, prologada, transcrita i revisada por Luis Carlos Vilada i Lluch”. Aquest autor el podem trobar al GEC; va néixer a Barcelona (1862/1938) i era escriptor i periodista; era membre de l´Acadèmia  de Bones Lletres. Transcric d´aquest estudi, referint-se a Doña Blanca de los Ríos que l´any 1907 havia fet una conferència sobre el tema a l´Ateneu Barcelones i per la quan sabíen “cuanto amó i elogió Fray Téllez  a Cataluña…”, acaba el seu estudi amb les paraules següents: “…lo que tan fervorosamente ha dicho Doña Blaca…recoger los elogios que a la nación catalana y a su metropolitana ciudad, Barcelona, ha perpetuado         quien, nacido en Madrid, confiésase oriundo de Cataluña y a los muy  ilustres Conselleres y ciudad de Barcelona dedicó uno de sus libros…”. Fins a la Guerra del 36, sempre hi va haver a Espanya intel·lectuals que deixaven sentir la seva veu a favor de Catalunya. Ara, ni això. (Si de cas, recordem el Professor Torrente Ballesteros que va raonar l´apropiació indeguda de documents de Catalunya a Salamanca, amb un confundent “derecho de conquista”).

 martiolaya

 

 

 

 

                              

Volia posar junts en el títol de la glosa els noms de Catalunya i Tirso de Molina, pseudònim de Fray Gabriel Téllez. Nat a Madrid l´any 1854 i mort a Almazán el 1648. Ingressà a l´Ordre de la Mercè i això el feu viatjar per Catalunya. La seva biografia està plena de llacunes (censura, o senzillament supressions?). Fou un gran escriptor castellà de novel.les i  teatre –contemporani de Lope de  Vega-. Va escriure el “Burlador de Sevilla y Convidado de Piedra” antecedent d´un cèlebre “Don Juan Tenorio” del que parlaré per Tots Sants després d´haver-me vingut a la memòria, en un dels menjadors del santcugatenc restaurant “Can Cabassa”, els versos inicials de l´obra de Zorrilla:“Quan gritan esos malditos / pero mal rayo me parta /si en concluyendo esta carta / no pagan caros sus gritos!” Els “gritos” no  els van cobrar, però els que sèiem al seu entorn vam rebre un bon càrrec. (Eren vuit o deu. “gent de carrera”, que celebraven alguna cosa del final de curs). Tirso, -que és al què anava- va escriure el que va escriure sobre Catalunya amb més senderi que molts polítics catalans i catalanistes.  D´entrada, m´agrada transcriure alló que va anotar a les guardes del llibre “El Bandolero” l´avi de la Nuri, que solia fer-ho sempre i en tots els llibres que llegia: Doncs és interessant “El Bandolero” de Tirso de Molina. Amb un llenguatge confús però escollit i altisonant com tots els bons clàssics, desenrotlla una acció de gran envergadura barrejant fets històrics amb parts de novel·la, queda un llibre molt agradable, sobre tot per a un català, puig tracta els personatges, les lleis i costums de la Catalinya del seu temps, amb tant respecte i admiració que us sentiu corprès i agraït a Fray Gabriel Téllez (Tirso de M olina). N. Jordi 6/9/1945. Demà més dades certes. sense fer volar coloms.

martiolaya

Entre llibres mal ordenats vaig retrobar un dia, a La Ceredanya, la “Història Popular de Catalunya”, d´Alfons Roure. (L´Alfons era el pare del també escriptor i dramaturg Conrad Roure). El títol no enganya: “història popular”. I en unes paraules prèvies l´autor avisa: “…portat per l´amor a Catalunya he volgut intentar que les gestes glorioses del seu passat fossin conegudes de tots els seus fills…” (Vicens Vives va marcar una altre rumb: la història, tanmateix, no és explicar només gestes glorioses, sinó investigar i analitzar els fets a través de dades certes). El llibre està il·lustrat per Joan d´Ivori. M´agrada transcriure la llegenda de Manussa i Lampègia  tal com l´explica Roure, encara que una mica abreujada: «Manuza era governador de la Cerdasnya… En una de les seves correríes en terres de francs contra Eudes d´Aquitània conegué una filla d´aquest anomenada Lampejia…la bellesa de la donzella era tanta que Manuza pactà una trégua amb Eudes i la hi demanà en maridatge…Abderraman feu venir noves tropes d´Africa…les envià contra Manuza…      Sorprengueren Manuza i enviaren Lampejia davant Abderraman que va quedar admirat de l´hermosura d´aquesta”. Per saber-ne més, amics, no aneu a Salamanca, que us afanaríen els papers, ni tampoc a Roma, que ara fan dissabte.. Quedeu-vos amb la màgia poètica; afegiu-hi, si de cas, la de Mossèn Cinto que en parla una mica en el seu poema Canigó, o la encara més jocfloralesca de Víctor Balaguér (1824-1963). I per trepitjar més de peus a terra, llegiu l´esmentat Vicens i Vives i historiadors de la seva escola.

martiolaya

Amb quatre gambades abasto (precisament d´unes estanteríes de l´habitació de les nenes) un llibre de L.N. Lavolle que es titula «L´Estany Perdut»; i del moble, mig llibreria mig aparador, de la sala d´estar, uns volums d´un diccionari enciclopèdic en català i un llibre monogràfic sobre Llívia. Res de llegir-los a corre-cuita ni de fer-ne cap resum. Aquests díes que passo a Alp es tracta, és com una dèria, de glosar les màgies i constatar els fets. Ho poso tot, llibres i propòsits, dins del barret de copa de les experiències i dels records, i en surt un àrab bon jan que es deia Manussa, manaia gros de Llívia, i Lampègia, bellíssima filla d´Eudes, duc d´Aquitània. Però també aquella regió francesa de les Landes, país de vi, de fusta, i una mica de petroli, que el fa més modern: és l´espai geogràfic on es desenvolupa l´acció de la novel·la per a joves “L´Estany perdut”, que la Nuri i jo vam traduïr del francès al català ja fa algunes dècades. Ja ho veieu, de tot un a mica: records personals i intransferibles, una llegenda d´amor, una novel·la juvenil, Llívia com aquell qui diu a tocar de casa, Aquitània un  poc més enllà… Però encara voldria fer sortir del barret de copa, com si fos el colom de la pau, un text de l´escriptor, dramaturg i periodista Alfons Roure que figura en la “Història Popular de Catalunya” publicada l´any 1919 i dedicada “a la memòria del gran patrici Enric Prat de la Riba, Primer President de la Mancomunitat Catalana”. Facto et iure endormiscats sota un pi. I demà, el text d´en Roure.

martiolaya