Aiguabarreig blanc-i-blau

La nota diaria en el bloc em fa estalviar anotacions sobre temes a publicar cada quan de celis. Ara, clicant-clicant, escric divuit ratlles, guardo, controlo, deso, publico…i penjo en un no res allò que vull. No deixo apunts en paperots i ho tinc tot endreçat dins de la dòcil, però sovint perversa, maleteta dels “windous” d´or.

Fa pocs díes l´amic Bigordà, home de llarga trajectòria a la Parròquia de Sant Medir de Barcelona i mossèn estimat, des de sempre, en el nostre clos familiar, complia vuitanta anys. A la Parròquia ho celebraven com ells saben fer-ho. Per molts anys! (A l´Estadi, i veureu per què ho dic, hi havia partit de futbol). A La Vanguàrdia, un article de l´amic comú Josep Martí Gómez parla de futbol des del seu punt de vista blanc-i-blau. És fanàtic de pes. Però aquell dia de la festa no va anar al camp; va preferir acompanyar el mossèn amic. I ho glossava emotivament.

Faig aiguabarreig en un bloc, amb allò que podria omplir un llibre: un “curriculum polític” que sense l´olfacte periodístic de Martí hauria sortit faltat d´objectivitat…la seva felicitació des de les pàgines del seu “Diario de un reportero” en complir jo setanta anys…I Mossèn Bigordà a la nostra ermita de Sant Medir celebrant una mena de cerimònia ecumènica de les nostres Bodes d´Or. I és que tan a la Parròquia com a l´ermita, el pagès sant té els seus feligresos devots, però també l´escalf de la seva “societat civil”, que diria Martí Gómez.

martiolaya

 

El misteri dels Jocs Florals

Novel·la de por? El marro que Mossèn Vivó atribuia als Jocs Florals de Sant Cugat? Sembla que faci una mica de por o de vergonya recordar que vam ser seu d´uns Jocs Florals singulars. I misteriosos. Un simptoma revelador: un pedró marmori per a recordar l´efemèride dels Jocs del 1907,col·locat en el Claustre on va créixer i morir un llorer molt llorejat, ha desaparègut tot d´una. Hom creu que pot estar a ca l´oculista per allò d´unes lletres que ho volíen recordar i no es llegien prou bé; l´efemèride dels Jocs, vull dir, no pas la d´aquell llorer, besnet del que plantà Mossèn Cinto quan es moria d´aborriment a laVicaria de Vinyoles d´Orís, i que allà espera qui el vagi a buscar. Perquè, fem història: els Jocs Florals de Barcelona fóren restaurats l´any 1869 i això implicava el que, en aquells temps, era la cosa més natural del món: l´us de merinyacs i barrets de copa. En relació a tal restauració, una notícia als diaris d´ara sacseja la meva passivitat i les meves ganes de renúnciar a històriques commemoracions. Llegiu, que és de pedró marmori:

A Barcelona, ciutat gran i diuen que ara molt pixada situada a la sortida del túnel (direcció mar), anuncíen que d´aquí a pocs díes commemoraran la restauració dels seus Jocs amb bombos i platerets i una exposició i tot al Museu d´Història. Serà qüestió de buscar un barret de copa per si ens hi conviden. De passada, els ensenyarem pedres i fotos del nostre misteri jocfloralesc. Dixi.

 

Carner, poeta de Barcelona

Avui, (oh, ciutadans amb patró màrtir i festa major per Sant Pere!), és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. He escollit aquest dia per a presidir el bloc amb el cognom del poeta del meu carrer: Josep Carner. I és que – després de parlar-ne una mica ahir- em preguntava on es podríen trobar poemes per a poder recitar a taula, per Nadal. Hi ha antologíes en llibres de text i d´altres, es pot preguntar a les llibreries, remenar a les biblioteques i, els escolars, refiar-se també en això del consell dels seus mestres. De tots els poetes es poden escollir aspectes més o menys plaents. M´agrada oferir una mostra divertida, precisament del poeta Carner, que va néixer a Barcelona el 1884. El poemet es titula “El sastrinyoli”:

Fa cent anys un sastrinyoli – Per saber-ho, per no re;

la caseta va bastir, si voleu, tafaneria.

i li deien Magí sastre Com se diu, vejam ? – «  Perquè »

i era molt espatotxí: Uns, cansats, tocaven l´ase

i hom en serva recordança o mudaven caminal;

per un gos que va tenir. d´altres, folls, el maleïen.

– Com li diuen, Magí sastre, Poca traça, Déu me val.

a aquest gos, es pot saber? El “Perquè” dit en resposta

– Oh, “Perquè” – feia en resposta. era el nom de l´animal.

martiolaya

 

El poeta del teu carrer

Els que vivim a Coll Favà, grans i joves, tenim una cosa que ens agermana: el poeta del nostre carrer: Maragall, Carner, Riba, Espriu… i molts més fins a sumar-ne tretze, comptant-hi, és clar, la única representant femenina, Clementina Arderiu. Els que viuen a Carrasco i Formiguera o Francesc Macià, gaudeixen també de la influència d´un parell de poetes quan, en donar el número de l´escala on viuen, sovint hi afegeixen el nom de poetes en dir, posem per cas, “entre Josep Carner i Carles Riba”. La tardor de l´any passat, en un racó verd i soleiat del barri es va fer un recital poètic on no hi van faltar els nostres poetes. En l´eufòria de l`èxit, se´m van escapar unes idees que, com sol passar, s´emportà el vent; però en recupero una. L´explanaré poc a poc, sense revolts ni citacions poètiques:

Per Nadal, ara com anys enrere, les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un costum que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els turrons. Eren uns versets adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i “les estrenes”o propina, sobre tot dels avis, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum! Actualitzem-lo, si voleu: el nen o la nena dempeus a la cadira; o els més grans ben plantats en el seu lloc a taula, podríen felcitar les festes i amb versets dels tradicionals o sense, recitar un poema del poeta del seu carrer. Del teu carrer. Del nostre carrer. De memòria, eh?

martíolaya

 

Un banc per a seure

Estem fets a que el poble, la gent, ens acostumem a passar per l´adreçador d´allò que pensen, decideixen o maneguen els manaies, o mandataris, de diferents colors. (Em refereixo, és clar, al mandat representatiu, que està perfectament definit: “Mandat dels parlamentaris segons el qual representen la nació o EL POBLE en el seu conjunt i no els seus electors en particular”. O, de manera més genèrica: “Contracte pel qual una persona actua en nom i interès d´una altra”). O sigui; que és un encàrrec de govern que fem tots nosaltres a través d´unes eleccions lliures i democràtiques, no pas un contracte de submissió. Perquè sovint els que han rebut l´encàrrec no sols s´obliden de la naturalesa del seu comès, sinó que malden per tal de mantenir el mandat i la seva manera d´entendre´l. Tanmateix, la legalitat es trasmuta i ni tan sols els que paguem som conscients de que els nostres impostos (directes, indirectes o de trascantó) siguin degudament utilitzats. Aniríem a parar a agravis de molta calada; però la cosa no va per aquest camí..

Tot, ara i aquí, és tan senzill i volgudament allunyat de polèmiques, com solidaritzar-me amb la petició humil i assenyada que fa M ossèn V ivò en el “Diari de Sant Cugat”: “un banc – vé a dir-, per tal què puguin seure els devots del silenci del Claustre, per la mort de Déu i dels homes!”. Donaré una volta pel Mercantic i potser algú ens el regala.

martíolaya

 

Les coses que es couen

Sóc dels que creuen que l´any ( el laboral, el d´obrir o tancar botigues, negocis, o el vaitot de deixar de fumar), s´inicia amb el curs escolar més que no pas en acabar les festes de Nadal. No descobreixo res; però tampoc vull parlar per parlar en aquesta nota que deixo penjada, en silenci, del fil misteriós de la tecnologia. Perquè – en sóc testimoni reiterat – el retorn de vacances sovint ha representat per a alguns trobar la porta del lloc de la seva feina tancada i cap notícia sobre el què pot passar després; només la sensació, malauradament aviat confirmada, de que les coses poden empitjorar. Les crisis són cícliques i l´estiu i les vacances són un punt d´inflexió. Quan existia la llei de Suspensió de Pagaments es feia aquella operació que en dèien “portar els llibres al Jutjat” que masses vegades consistia en fer per maneres que l´Actiu fos superior al Passiu (supervalorar, per exemple, una cosa tan ambigua com les patents, les marques i el nom comercial, per una banda; i rebaixar per l´altra l´import dels deutes, que el procediment donava marge “per a esmenar errors”). Ara la llei és una altra i és diu“Concurs d´acreedors”. No m´hi embranco, que faig disquisicions sobre allò que és pensa, es pasta o es cou quan, mentre uns fan la sesta, d´altres fan el viu. També en política i en planificacions de crisis! Si de cas, de Sant Cugat estant, vigilem que ningú vulgui rebaixar-nos allò que ens deuen des de fa tants anys.

martíolaya

 

Per a fer riure

Per allò que sento sense voler escoltar, la ràdio és cosa de les primeres hores del dia: molts l´escolten en llevar-se, en dutxar-se, bo i planxant. en esmorzar de peu dret cafè i un dònut i en sortir amb el cotxe per anar a la feina i de passada (marrada al canto), portar el nen/a a aquella escola llunyana que és la més propera de la llar familiar. (Avui, és el primer dia de classe!) En el 4×4, la ràdio encesa. El pare/mare escolta i de tan en tan toca l´ase i mou el cap. El nen/a s´atipa de crosanets de xocolata i intenta, a cada gest o so estrany, esbrinar la causa del tic del pare/mare. A la ràdio ja han explicat o dónen a entendre que el Zapatero ara amaga la boleta en el potet del mig, i que es sospita que CIU organitzarà, en un lloc secret de la vall de Gausac, uns cursets intensius per a dirigents polítiques (subratllen “polítiques” i no “polítics”…compte amb el gènere!) i riuen com bojos. Entrevisten en directe un manaia de la pota prima, un de la pota trencadissa i una tercera de la pota curta del tamboret tripartit. El portantveu de l´oposició truca ell en persona a l´emissora i es queixa, plorós, del boicot mediàtic que diu que li fan.

Tot d´una, el nen/a mira son pare/mare i li pregunta amb la boca plena:

– Papa/mama, quan tots els partits siguin de centre, tu quin votaràs ?

El pare/mare, ben mirat, són dos trossos de pà batejat i s´han posat a riure. I en acomiadar-se davant de l´escola, li fan l´ullet. (Amb l´ull dret o amb l´esquerre?)

martíolaya

15 – 09 -08