Llegiu, amics, per si no ho sabíeu. No sé quina associació de manaies amb càtedra assentada a la capital del reialme, ha premiat “El cor de la ciutat”. No sé, segons ells, quantes virtuts atresora i de quines característiques del poble català és testimoni. Els guardonats, el de la biblia i els guionistes en missió evangèlica de divulgació de la veu del pare totpoderós (ep, que és amic meu que aprecío i autor de teatre de l´alçada d´un campanar!) tenen resposta per a tot. Entrevistats a ca seva, és a dir, en un plató de “la nostra/seva”, en els diaris, o en encontres particulars, responen, cofats, a qualsevol pregunta i alguns fins i tot ho amaneixen amb somriures de suficiència i cops de cap de compassió fingida pels que, ignorants, encara no saben que “la vida és més dura que qualsevol ficció”. Així, hauries de donar un cop d´ull al teu entorn, anar a esmorzar al bar de la cantonada, fer conversa amb el farmacèutic –que també hi esmorza i això és mostra de germanor progressista. I fer-hi negocis, normalment bruts, i robatoris, i escoltar confessions privadíssimes sobre el cos i també l´ànima. I pensar que la vida, per dura que sigui i en un espai petit d´un barri, no pot acumular tantes ficcions terminals. Abans, cada temporada es feia balanç de situacions límit esdevingudes: personatges assessinats,protagonistes a la presó, drogues, estafes, canvis de parella, desaparició d´actors…que potser més tard retrobes en un hospital de Madrid. (Us deixo, que vull veure el capítol d´avui i criticar-lo.No patiu. No ho penjaré.De debò: no mereix la pena)

martiolaya.