De fet, tot es relaciona. I si fa tres dies parlava de coses d´Alcaldes, de polítics, de periodistes i de Sant Cugat, abans d´ahir proses bàrbares m´apropaven a tocoms de la Font Groga, frec a frec amb límits entre Sant Cugat i Barcelona. Aquest frec a frec el corrobora el fet de que, quatre o cinc anys enrere, una grua barcelonina se´m va emportar el cotxe que tenia aparcat a prop: se´l va emportar a Barcelona i vaig pagar grua, multa i “parking”a Barcelona. M´ho van advertir a Sant Cugat: “has comprovat si la suposada infracció es va cometre realment a Barcelona”? Vaig tirar al dret i obviant enrabiades vaig pagar, cap-cot.

Des de ben petit, a Sants, on vivia, em passava hores i hores assegut al balcó de casa, cama aquí cama allà entre els barrots de ferro de la barana i mirava nord enllà, cap a muntanya. En dies clars es podíen comptar els pins del bosc tupit del coll de Vallvidrera, amb quatre o cinc taques blanques de petites edificacions. De casat, vaig viure més de trenta anys al carrer dels Jocs Florals i, nord enllà, ja es veien més taques blanques que bosc. L´altra dia, pujant a peu per la Via Augusta, una mirada atemorida em va portar a constatacions prou clares. El coll ja és un conglomerat de cases; moltes, deuen tenir deu o dotze pisos, potser tres o quatre mirant-les des del carrer del barri i molts més des de la Via Augusta. (Avall, que fa baixada!) La multifuncionalitat deu ser això: la legalitat per davant i la trampa per darrere. El dia menys pensat, la grua barcelonina pot endur-se la Font Groga.

martiolaya