Et despertes i t´adones que no ets a casa. Apunta el dia i el sol s´enfila Collserola amunt. Avisa amb claror llunyana i tot d´una llença un raig de llum intens damunt la plana ondulada del Vallès Occidental. No, no sóc a casa. Sóc, acompanyant la Nuri, que va refent-se, a l´Hospital General. Ara, com que tot sembla que va be, hem  passat del gotet d´aigua el dia de Nadal (res de neules i torrons!), al tassó de brou amb més herbes que carn  l´endemà i l´altre; i et trobes sospesant les circumstàncies i constatant de bon  matí que essent  avui el Dia dels Innocents, tot plegat és com una innocentada que ens ha deparat la casualitat, el destí, o… la providència, que afegiria, amatent, el bon  amic capellà. I no sé perquè em vé a la memòria aquella dita:

                                         De Nadal a Carnestoltes

                                          set setmanes desimboltes.

Puc anar amb prediccions, si encara no sabem quan  tornarem a casa! Jo hi vaig una estona cada dia: trucades al contestador, correu electrònic, recollir els diaris i veure si en el  pessebre alguna figura s´ha mogut…D´això darrer no en faig cap comentari, que tampoc em creurieu; però he afegit unes heures ben verdes darrere del portal i diria que el Pasqual, aquell pastor malmirros que clamava “què és aquest soroll que sento, allà baix en el corral!” reia per sotael nas. No m´ha quedat temps per consultar l´Amades; però sí una mena de sensació, potser conformista i tot, de dur penjada la llufa.

 

                                                                                                     martiolaya