Aquests díes, els diaris en van  plens: ha mort un alcalemblemàtic de Sabadell. La seva personalitat el va erigir en un fenòmen polític que de tan complex com sembla va esdevenir, humanament, més clar que l´aigua. Els diaris, ara, en fan  la glosa merescuda. La meva glosa i jo ens hi afegirem per via de l´anècdota que, com més va, més anècdotes guardes per poder explicar quan vé a tomb.

   Preàmbul d´anècdota viatgera: un dia, no fa mès d´un parell d´anys, coincidíem en seients contigus amb Farrés, en el tren que va a Barcelona i que, venint de Sabadell, nosaltres vam agafar a Sant Cugat. Ell ja feia anys que no era alcalde, vestia sòbríament d´esport i llegia uns plecs escrits. Hauria pogut ser el president d´un club  modest de futbol que anava a la “fede” a resoldre algún afer. Però era qui era i em va propiciar el  record de l´anècdota de la germana d´un beàtífic senyor rector d´un poble de la costa. L´explico: deu fer una vintena d´anys, quan Antoni Farrés era un alcalde popular i brillant, per unes raons artístiques que no venen al cas,  ella i jo amb familiars directes que aquell dia cantaven a la sala d´actes de la Caixa de Sabadell,  creuàvem la Plaça de l´Ajuntament. I ella que em pregunta, com esverada: “Diu que l´alcalde d´aquí és comunista?”. Vaig assentir:”Sí, però a més de gent del seu partit també el voten…”, “Les dretes?” –va exclamar escandalitzada- “Sí, sí “-vaig respondre – tothom vota a ell i al record de la seva família, sabadellencs de tota la vida, d´aquells que es fan estimar…”

 

                                                                                                                          martiolaya