Va nevar a Xina, a Pekin per ser precís, després de més de cent díes de no haver plogut ni gota. Jo no hi era, és clar, però ara  tot se sap i les notícies les llegeixes, les escoltes i les veus, més d´un cop en  un sol dia. Em vaig fixar en  un sistema –no es pot dir màquina -, de llevar neu mitançant tracció humana que consisteix en arrenglerar unes quantes dotzenes de soldats proveïts de sengles escombres fetes amb “un bon feix de branquillons flexibles lligats al cap d´un bastó” (gràcies, mestre Fabra, per la definició entrecomillada) i avançant tots a l´hora i amb ritme uniforme i accelerat, treien la neu dels llocs amplis i planers amb catifa blanca no massa espessa. Però els xinesos, per tal que plogui o nevi, han  emprat procediments molt moderns, encara que ja coneguts, i penso que refusats a Europa, consistents en escampar a canonades iodur de plata mentre uns avions regaven els núvols amb nitrògen líquid, cosa que diu que genera una reacció química que, segons la temperaura, pot arribar a produïr aigua o neu. Cada gota deu sortir, pel cap baix, a preu de cafetó a la barra: un euru, sense propina. Sort que escombrar la neu els deu sortir de franc! Amb tot, que no cantin victòria els científics, perquè resulta que la nevada es va produïr el dia del Yu Shui, que vol dir de l´aigua de pluja, i això ho diu un calendari milenari de la gent del camp xinesa. Vaig glosar una vegada que com el nostre calendari del pagès no hi ha res; però, hi ha el xinès. La sabiduria dels pobles no falla mai.

 

                                                                                                                          martiolaya