Del “carajillu”amb anís o conyac (heu sentit dir mai  “brandy”?) algú en diu un “diplomàtic”, que fa més fi; i a alguns bars de clientela de gent gran o ben pàrlada –en el sentit d´utilitzar encara alguns mots del patrimoni familiar– serveixen un cigaló, mot acollit en els diccionaris normatius i en l´altre que no ho és (l´Alcover/Moll) però que aporta casticisme: “Fer un cigaló: prendre una copeta”.  Qüestió de noms. Quan la gent anem a proveir-nos de vianda, conserves, begudes i lleixius variats a les grans superfícies hi trobes de tot ; t´ho serveixes tu mateix, ho carreteges pels passadissos i en acabar fas cua davant d´una maquineta que ensenya cada article a un a altra maquineta d´ull inquiet que dicta ratlla per ratlla, al giny-caixa, allò que has de pagar. ¿A quina de les maquinetes has de preguntar per què val com aquell qui diu el mateix una ampolla de cava semi-sec que una de brut nature? El fantasma d´allò que en diem vi de la casa amb sifó, plana pels súpers i botigues i penses que l´amo d´una botiga o no en tindria o t´ho sabria explicar. I dic tot això perquè m´ha agradat llegir en els diaris que el Consell Regulador del Cava es proposa que les marques blanques –marques que ningú sap qui les fabrica – hauran d´ídentificar-se de manera clara en les ampolles. Posats a fer, caldria posar també l´anyada i la data en que es va embotellar el producte. I retornar, quan sigui el cas, a aquella fòrmula identificadora que veig que ha caigut en desús:“vi gasificat”. Les bones marques s´hi juguen el prestigi.

 

                                                                                                                           martiolaya