Parlant d´una cosa, en recordes d´altres. Perquè això del llatí, per exemple, és més vell que l´anar a peu; o, per no ser exagerat, més vell i tot que la invasió dels àrabs (711!). Tot i així, vox populi (el que diu la gent) o tempus fugit (el temps que vola, o fuig) encara són expressions  tan corrents com ara podrien ser ho dic jo i punto o has fotut  tard, tío. Tot i així, els anys quaranta, quan era prohibit totalment als orfeons i corals cantar en català (no és cap malentès ni exageració) el llatí es podia utilitzar com a tapadora d´altres inquietuds més nostrades. És el cas de l´Orfeó de Sants i el mestre Pérez Moya, que va escriure per encapçalar tots els programes dels concerts (misses de Papesmarcellus, Magnumsmisteriums i Credos solemnes cuits al bany maria amb  “·armonizaciones de canciones populares españolas”) una invocació que es titulava  INVOCATIO, així, de manera destacada i que no era  aplaudida en acabar-se la interpretació perquè el públic comprenia que es tractava d´un prec o oració prèvia. (Com aquell parenostre que resàven abans d´aixecar teló els elencs de teatre de Parròquies i Centres Catòlics…) La lletra d´aquella oració suplicava proteccó (ora pro nobis) de Verges i Sants del cel. I el text, amb melodíes de ressons èpics, anava fent forat: Sancta Maria de Monteserraaato…Sancte Georgie patrone noooster…Sancta Maria de Merceeedes!” I, contràriament al que passa ara, la Moreneta i Sant Jordi patró de Catalunya i la Mercé de Barcelona, ens anaven donant un cop de mà.

 

                                                                                                          martiolaya