Divendres, faves tendres. La mestressa se´n va al mercat i troba, ara que hi ha crisi, que els preus s´han abaixat. La mestressa se n´aprofita, però no està tranquil·la, no. Escolta els informatius de la tele i li sembla que algú la vol enganyar quan insinuen que tot s´arreglarà aviat. Cada dia, però, augmenta l´atur. Ella no té estudis; però va aprendre economia de l´avi, que va morir molt gran, havia estat pagès i sabia arreglar rellotges; del pare, que treballava a “la caixa” i els vespres portava els comptes del talleret del tiet Blas; i, sobre tot, de la mare, que administrava, distribuia i detectava, millor que ningú, quan augmentava el cost de la vida. Ella, la mestressa, comprava cada dia (“…el divendres faves tendres…”) la verdura i la fruita del temps i el peix fresc de la pesca abundosa; com sa mare, no sabia què era un  pressupost, però sap fer-ne perquè sap quant ingressa cada mes i les despeses que cauran, ordinàries o de trascantó. Té el do de la previsió comptable i no sap, ni sabia sa mare,  que  si estalvia alguna cosa d´allò previst, se´n diu superàvit. La mestressa, ara, ha disminuït ingressos,  (té el pare vidu i jubilat  a casa i el tiet Blas va tancar el taller; el seu marit, que és artista-enquadernador de talla,  ha disminuït clients; el noi que tenen, vint-i-molts anys, està a l´atur, i la noia viu amb el Guim de  ja fa temps i la subsistència depèn de que el seu partit –és polític local – tregui o o no alguna regidoria en les municipals…) La mestressa, que no ha estudiat ciències econòmiques, te el pressentiment que les coses no rutllen quan al mercat s´abaixen els preus.

martiolaya