Porto temps reivindicant qüestions de repertori. Vull recordar que un concert de final de curs de dues corals en les quals hi canten o cantaven una néta i un nét d´aquest avi rondinaire, em va revifar records que creia arxivats en el dossier dels agravis a oblidar. Ni en el concert conjunt de les dues corals catalanes ni en aquell que intentava oblidar de final de curs de diferents corals també catalanes (sala Wintenthur de Barcelona, deu fer qguatre o cinc  anys) no es va cantar ni una – no exagero, ni una – canço catalana o en català. Això ha produït discusions en l´àmbit familiar que l´arbitratge de la Nuri (mare, àvia i esposa que vetlla per la bona harmonia entre tots) ha intentat tallar. Per aconseguir-ho ha calgut apel·lar a la naturalesa intel·lectual de l´enfrontament (conceptes meus, radicals, sobre la persecució més o menys encoberta de la cultura catalana i el concepte global de que la música és universal i no té idiomes). I doncs, ¿per què es parla tant de música alemanya, francesa,  italiana o, amb nom i cognom internacionals, ”Summertime” de Gershwin?.. Sort tenim de què no desentonaríen, entre d´altres, Albèniz, Casals, Gerhard, Mompou… Ni Nicolau, Pérez Moya, Toldrà, Brotons…Deixem-ho. Tot això que he dit són refilets preparatoris del pinyol final. Ainoa Arteta, l´any passat, en un concert a Cardona, va interpretar “Summertime” com a darrer bis dedicat a un amic. Per al seu concert, però, la cantant vasca resident a Barcelona “va sel·leccionar un  repertori compost íntegrament per obres de compositors vascos i catalans…” I enguany, ho podeu comprovar rellegint la premsa dels darrers dies, torna a dedicar bona part del seu nou repertori, a la música catalana.. Ben mirat, això, més que una glosa, és una constatació.

martiolaya