En aquests dies  de l´any, el sol matineja més que mai. La glosa sembla adormida i el silenci es pot tallar. Avui és festa i Sant Joan la fa. Sant Joan dóna nom a la festa, i l´equinocci d´estiu la fa: petards i fogueres, piules i cohets…Ara, de bon matí, el silenci es pot tallar, però d´aquí uns minuts ja podré anar a buscar el diari. Potser a la portada, potser en un racó “d´última hora”, hi haurà la notícia de la tragèdia de Castelldefels. No fa ni set hores i res no fa pensar que la mala sort, la desgràcia, la divina providència en forma d´Euromed, segués tantes vides prop del mar. Potser el silenci que es pot tallar… A casa estàvem ja acomiadant la família: la filla mitjana amb el seu marit, la néta Núria, la de quinze anys, i la seva amiga i cosina Jorgina, filla d´amics i néta d´amic dilecte, lleidetà il·lustre…Havíem  improvisat un sopar d´estiu a la fresca amb dues mostres de coca, per acabar; la casolana, castissa i bona, de llardons, i la comprada a la pastisseria del costat de casa,  tan flonja i olorosa…) Concert de cohets. I el timbre del telèfon, encara, que no ha parat en tot el dia: l´àvia Nuri, que compleix anys, ha estat felicitada fins al darrer moment: filles, gendres, nétes i nét, germans, cosins i cosines, amics i coneguts…Hem begut el xampany català de les nostres festes i tradicions.. Espeteguen els cohets. En tancar portes i finestres, un cop d´ull a la informació televisiva del “3/24” i la notícia del tràgic accident de Castelldefels. Ara, encara hi ha un  silenci que es pot tallar. En avançar el dia, sanglots de tristesa trencaran el silenci de moltes llars.  

 

                                                                                                      martiolaya