Podríem dedicar la glosa al català que ara es parla o s´escriu. Val  la pena filar prim. No tothom parla el mateix català ni els escriptors (professionals o que de tant en tant escriuen en els diaris. cobrant o no)utilitzen el mateix vocabulari o fan servir els mateixos girs estilístics.Seria com el vestir, posem pere cas: cadascú té el seu gust particular, les seves maníes i les seves neures. I segur que els nostres diccionaris ens ofereixen tota una gamma de mots per, amb l´ajuda de la sintaxi, escriure  proses.  O poemes, que jo se d´un que tinc ben apamat i que sempre ho retreu des d´un dia que el van titllar de “poeta santcugatenc”i viu “sense viure en ell” (i que santa Teresa em perdoni) neguitós d´ensenyar un llautó que penso no haver mostrat mai ni tan sols fregant dissimuladament amb la mànega. Sí, ja ho sé: començo amb el català que ara es parla i em perdo en la seva lectura. Jo vull parlar de la coneguda frase amb la que titulo el bloc i que Pitarra i els escriptors de la seva època utilitzaven com advertiment del mal català que “es parlava”. I penso que, més que res, hi va haver un català que es parlava  -i s´escrivia!- abans de la normativa de Fabra, i el que es va acceptar i generalitzar després, que alguns encara es van obstinar a nadar contra corrent. I un català que tambè es parla ara, que “Déu n´hi dó” el malament que dominen la pilota de la parla els de l´escudella del futbol malgrat la gran quantitat que ens en donen.

 

                                                                                                      martiolaya