Els que vivim a Coll Favà, grans i joves, tenim una cosa que ens agermana: el poeta del nostre carrer: Maragall, Carner, Riba, Espriu… i molts més fins a sumar-ne tretze, comptant-hi, és clar, la única representant femenina, Clementina Arderiu. Els que viuen a Carrasco i Formiguera o Francesc Macià, gaudeixen també de la influència d´un parell de poetes quan, en donar el número de l´escala on viuen, sovint hi afegeixen el nom de poetes en dir, posem per cas, “entre Josep Carner i Carles Riba”. La tardor de l´any passat, en un racó verd i soleiat del barri es va fer un recital poètic on no hi van faltar els nostres poetes. En l´eufòria de l`èxit, se´m van escapar unes idees que, com sol passar, s´emportà el vent; però en recupero una. L´explanaré poc a poc, sense revolts ni citacions poètiques:

Per Nadal, ara com anys enrere, les famílies acostumem a reunir-nos entorn de taula. Un costum que sembla que es va perdent és el de recitar, els petits, “la dècima”, a l´hora de les neules i els turrons. Eren uns versets adients a la festa, que mereixíen aplaudiments i “les estrenes”o propina, sobre tot dels avis, cofats de les gràcies dels fills dels seus fills. Recuperem el costum! Actualitzem-lo, si voleu: el nen o la nena dempeus a la cadira; o els més grans ben plantats en el seu lloc a taula, podríen felcitar les festes i amb versets dels tradicionals o sense, recitar un poema del poeta del seu carrer. Del teu carrer. Del nostre carrer. De memòria, eh?

martíolaya